Analitzant el conflicte que vam tenir a l'escola l'altre dia , he llegit força i he après bastant, us deixo alguna de les coses que m'he trobat :
Fácil es analizar una situación y dar consejos.
Difícil es vivir esta situación y saber que hacer.
clica i llegeix les frases
He trobat aquest text :
" Tinc una amiga que sempre diu “la veritat està sobrevalorada”. Insistir els nens una i altra vegada que cal dir la veritat no m’agrada, en això estic d’acord amb ella. Els nens poden tenir secrets. I els nens també han d’aprendre l’art de no dir-ho tot, o de dir “mentides pietoses”. Sí, són necessàries. No cal que aquell nen no gaire agraciat tingui constància de la opinió que del seu físic te el nostre fill. Cal que coneguin el dolor que pot causar una veritat que no calia ser manifestada, el bé que fa una mitja mentida o un “tot depèn de com es miri”. Això crec que és molt diferent de la mentida sistemàtica per benefici propi passant per sobre dels altres, i que no està renyit amb la sinceritat i la confiança com a valors positius. Al final, no importaran gaire els discursos que fem sobre si “cal dir-ho tot als papes”, sinó més aviat la percepció que els nens tinguin de com administrem les nostres pròpies veritats i mentides, i de com els escoltem quan ens confien els seus secrets i preocupacions. I... al cap i a la fi, què és la veritat? Ser honestos i fidels és el que cal. La resta, vindrà donada."
També he llegit que :
Els pares i mares ens sentim especialment molestos quan els fills ens enganyen. L'autoritat, i també el narcisisme parental, queda malmès. Però val la pena considerar l'aspecte, que en podríem dir, positiu de les mentides dels nens, és a dir, les capacitats que suposa el fet de mentir.
Evidentment que cal ensenyar el valor de la sinceritat i que ,davant de les mentides, ens hem de preguntar a què responen i què ens estan comunicant, però proposo fer una consideració de la mentida des d'una perspectiva intel·lectual i no ètica.
La mentida suposa les següents capacitats:
- Igual que jo penso, l'altre també pensa. Els experts ho denominen Teoria de la ment, i ho defineixen com poder atribuir estats mentals als altres, per tant, el reconeixement de la subjectivitat pròpia i aliena.
- El que jo penso, l'altre no ho pot saber. Saber que el que passa dintre no és accessible als altres vol dir reconèixer la individualitat i la privacitat, i que aquesta és infranquejable si un mateix no hi dona accés.
- La diferenciació entre les categories de possible/impossible, creïble/no creïble. Una mentida "ben construïda", ha de ser creïble, suposa afirmar alguna cosa possible. Dir-li a la mare que avui no ens han posat deures, és possible i per tant creïble. Dir-li que avui he vist un gos més gran que un cavall, és impossible i per tant no és creïble. Els nens petits (etapa del realisme moral) consideren que aquesta segona mentida és més greu que la primera perquè a l'hora de valorar la gravetat de la mentida preval el criteri de realitat objectiva per sobre del criteri de confondre l'altre (realitat subjectiva).
- Anticipar reaccions i accions de l'altre. Si dic la veritat la mare em manarà fer els deures.
- Diferenciar els propis desitjos o interessos, dels desitjos o interessos de l'altre: Jo vull mirar la tele i no tinc ganes de fer deures, però la mare vol que faci els deures.
- Diferenciar entre el que jo sé i el que l'altre creu: El que jo he vist, si l'altre no ho ha vist, no ho pot saber. El nen entén això, a partir dels 4 anys i mig. Per tant, la capacitat per mentir implica cert grau de desenvolupament cognitiu, emocional, interpersonal i capacitat per conèixer la dimensió interna, subjectiva d'un mateix i de l'altre.
Evidentment que cal ensenyar el valor de la sinceritat i que ,davant de les mentides, ens hem de preguntar a què responen i què ens estan comunicant, però proposo fer una consideració de la mentida des d'una perspectiva intel·lectual i no ètica.
La mentida suposa les següents capacitats:
- Igual que jo penso, l'altre també pensa. Els experts ho denominen Teoria de la ment, i ho defineixen com poder atribuir estats mentals als altres, per tant, el reconeixement de la subjectivitat pròpia i aliena.
- El que jo penso, l'altre no ho pot saber. Saber que el que passa dintre no és accessible als altres vol dir reconèixer la individualitat i la privacitat, i que aquesta és infranquejable si un mateix no hi dona accés.
- La diferenciació entre les categories de possible/impossible, creïble/no creïble. Una mentida "ben construïda", ha de ser creïble, suposa afirmar alguna cosa possible. Dir-li a la mare que avui no ens han posat deures, és possible i per tant creïble. Dir-li que avui he vist un gos més gran que un cavall, és impossible i per tant no és creïble. Els nens petits (etapa del realisme moral) consideren que aquesta segona mentida és més greu que la primera perquè a l'hora de valorar la gravetat de la mentida preval el criteri de realitat objectiva per sobre del criteri de confondre l'altre (realitat subjectiva).
- Anticipar reaccions i accions de l'altre. Si dic la veritat la mare em manarà fer els deures.
- Diferenciar els propis desitjos o interessos, dels desitjos o interessos de l'altre: Jo vull mirar la tele i no tinc ganes de fer deures, però la mare vol que faci els deures.
- Diferenciar entre el que jo sé i el que l'altre creu: El que jo he vist, si l'altre no ho ha vist, no ho pot saber. El nen entén això, a partir dels 4 anys i mig. Per tant, la capacitat per mentir implica cert grau de desenvolupament cognitiu, emocional, interpersonal i capacitat per conèixer la dimensió interna, subjectiva d'un mateix i de l'altre.
